divendres, 12 de gener del 2007
IIIb Llengua
En un moment o altre hem fet referència a la llengua, com un dels elements clau per a interpretar l'estat de salut de la identitat nacional a Andorra. La nostra impressió és que aquesta és més aviat feble. L'ús del català és important, però també ho és la seva absència en moltes converses. Això és especialment cert entre la canalla i en bona part dels àmbits d'oci i de treball.
Immigració i llengua
Creiem que no s'ha de posar cap mena d'impediment en les opcions comunicatives entre les persones. Però si que cal començar a prendre mesures una mica més serioses per garantir no sols la continuïtat del català com a primera llengua, si no també impulsar-ne l'extensió del seu ús. Per exemple, respecte dels immigrants per qüestions laborals.
Podem posar al Canadà com a exemple de com és de rellevant l'aspecte lingüístic en altres països. L'accés per a treballadors temporers i molt especialment per als nous residents bàsicament està determinat per tres aspectes. La demanda d'un empresari canadenc, el coneixement d'almenys una de les llengües oficials (francès o anglès) i la formació adequada per a la feina a desenvolupar.
Certament les necessitats de mà d'obra han promogut la immigració massiva les darreres dècades. També és cert però que no s'ha establert cap mena de criteri lingüístic per a filtrar-la. Un exemple d'aquesta desastrosa deixadesa son molts anuncis de demanda de personal a l'estranger que a més d'estar escrits en altres llengües no fan menció alguna de la seva importància.
La conseqüència ha estat una progressiva degradació de l'ús de la nostra llengua al Principat en favor de l'espanyol i el francès. Fins al punt en que en molts moments es fa imprescindible el coneixement i ús d'aquestes llengües.
Educació i llengua
L'existència de tres sistemes educatius que operen bàsicament amb les tres llengües majoritàries al Principat sense dubtes aporten una riquesa de coneixements als estudiants, però també representa un importantíssim afebliment del seu ús. En el darrer estudi que coneixem, que ja té més de vint anys, ja es feia palesa aquesta situació. Avui dia les coses no han canviat substancialment, per tant creiem que és hora de plantejar-se una política de reforçament del seu ús en l'àmbit educatiu.
Promoció personal i llengua.
Donat que fins ara no ha existit un criteri rigorós per a preveure els efectes d'una immigració massiva no catalanoparlant, pensem que s'ha de potenciar des de l'administració pública el criteri que el català és una eina imprescindible per a la promoció laboral i social. Evidentment per a optar a una plaça del funcionariat i també per a l'estructura interna de les empreses actives a Andorra.
Aquest criteri, que algú pot entendre que és arbitrari en tant que pot contradir-se amb el dels mèrits personals, pensem que és important per tal d'atorgar al coneixement i ús de la llengua la importància que té. Si és que realment tenim com a objectiu una certa normalització lingüística...
Immigració i llengua
Creiem que no s'ha de posar cap mena d'impediment en les opcions comunicatives entre les persones. Però si que cal començar a prendre mesures una mica més serioses per garantir no sols la continuïtat del català com a primera llengua, si no també impulsar-ne l'extensió del seu ús. Per exemple, respecte dels immigrants per qüestions laborals.
Podem posar al Canadà com a exemple de com és de rellevant l'aspecte lingüístic en altres països. L'accés per a treballadors temporers i molt especialment per als nous residents bàsicament està determinat per tres aspectes. La demanda d'un empresari canadenc, el coneixement d'almenys una de les llengües oficials (francès o anglès) i la formació adequada per a la feina a desenvolupar.
Certament les necessitats de mà d'obra han promogut la immigració massiva les darreres dècades. També és cert però que no s'ha establert cap mena de criteri lingüístic per a filtrar-la. Un exemple d'aquesta desastrosa deixadesa son molts anuncis de demanda de personal a l'estranger que a més d'estar escrits en altres llengües no fan menció alguna de la seva importància.
La conseqüència ha estat una progressiva degradació de l'ús de la nostra llengua al Principat en favor de l'espanyol i el francès. Fins al punt en que en molts moments es fa imprescindible el coneixement i ús d'aquestes llengües.
Educació i llengua
L'existència de tres sistemes educatius que operen bàsicament amb les tres llengües majoritàries al Principat sense dubtes aporten una riquesa de coneixements als estudiants, però també representa un importantíssim afebliment del seu ús. En el darrer estudi que coneixem, que ja té més de vint anys, ja es feia palesa aquesta situació. Avui dia les coses no han canviat substancialment, per tant creiem que és hora de plantejar-se una política de reforçament del seu ús en l'àmbit educatiu.
Promoció personal i llengua.
Donat que fins ara no ha existit un criteri rigorós per a preveure els efectes d'una immigració massiva no catalanoparlant, pensem que s'ha de potenciar des de l'administració pública el criteri que el català és una eina imprescindible per a la promoció laboral i social. Evidentment per a optar a una plaça del funcionariat i també per a l'estructura interna de les empreses actives a Andorra.
Aquest criteri, que algú pot entendre que és arbitrari en tant que pot contradir-se amb el dels mèrits personals, pensem que és important per tal d'atorgar al coneixement i ús de la llengua la importància que té. Si és que realment tenim com a objectiu una certa normalització lingüística...
IIIa Educació i formació
L'educació és una de les grans assignatures pendents als Principat. A un primer nivell trobem que coexisteixen tres models educatius, el nacional, el francès i l'espanyol.
Aquest fet per si mateix no resulta rellevant, excepte per que representa que la totalitat de l'educació des de maternal fins a secundaria no està totalment sota tutela de l'estat. El fet més característic d'aquest triple sistema és que la totalitat dels nens que estudien no ho fan en català. Aquest fet, juntament amb el factor de la desproporció numèrica entre nacionals i residents és la causa de la reducció progressiva del català com a llengua quotidiana.
Bé, no volem fer aquí una defensa aferrisada de la llengua (tema que es presenta en el següent punt). Si que volem en canvi apuntar que de cara a integrar als residents i especialment als que aspiren a una futura nacionalització, seria desitjable impulsar el coneixement i l'us del català des del moment en que els infants entren al sistema educatiu.
Un dels aspectes que es pot recriminar al mercat laboral i a la mateixa administració és la manca de formació i especialització de la mà d'obra de que disposem. Bé, evidentment això és així en gran mesura a causa de les reduïdes dimensions del país. Donat que no estem parlant d'un gran mercat laboral, la mobilitat per aquesta raó a Andorra representa senzillament l'emigració. Vist així és fàcil entendre que no sempre coincideixen les necessitats del país amb la formació que han adquirit els seus ciutadans.
Per exemple, ara per ara seria absurd que un estudiant es decantés per a una carrera dedicada a l'industria metal·lúrgica o naval, de fet gairebé qualsevol industria perquè a Andorra aquest sector pràcticament resta inexistent. El qui és cert és que per a certes tasques hi ha problemes per a trobar a persones qualificades. Podem referir-nos per exemple a les que requereixen una certa formació tècnica, com per exemple les relatives a electrònica i telecomunicacions, algunes enginyeries... També és cert que per altres oficis, especialment els relatius al turisme, i que no precisen una formació especialitzada, també hi ha dificultats. Però aquest és un problema d'oferta i demanda i no de formació.
Creiem que és important anar plantejant-se la necessitat de reforçar la formació de persones que volen cursar estudis superiors, i molt especialment els de caràcter tècnic. També s'hauria d'organitzar la formació continua, per a millorar les habilitats de les persones que ja estan inserides al mercat laboral.
Per al primer grup, becar als estudiants en aquelles carreres que s'entengui que són importants al Principat. Donat que estem parlant des del punt de vista estadístic de grups petits s'entén que aquesta previsió es fa una mica difícil. De tota manera això no ha de ser obstacle per a plantejar-se que si ha deficiències en algun determinat sector s'ha de recolzar a les persones que poden ajudar a corregir-les. En aquest sentit volem posar de relleu que promocionar a la gent del país és doblement interessant.
Per al segon grup, entenem que la formació dins del mercat laboral resulta més problemàtica, en tant que es tracta de persones que tenen gran part de la seva jornada ocupada amb la seva feina. De tota manera i un cop detectades les deficiències en el funcionament d'una empresa o entitat, caldria facilitar d'alguna manera la posada en marxa l'anomenat "reciclatge". L'avantatge és clar: no caldrà cercar una altra persona per a cobrir aquestes deficiències.
Aquest fet per si mateix no resulta rellevant, excepte per que representa que la totalitat de l'educació des de maternal fins a secundaria no està totalment sota tutela de l'estat. El fet més característic d'aquest triple sistema és que la totalitat dels nens que estudien no ho fan en català. Aquest fet, juntament amb el factor de la desproporció numèrica entre nacionals i residents és la causa de la reducció progressiva del català com a llengua quotidiana.
Bé, no volem fer aquí una defensa aferrisada de la llengua (tema que es presenta en el següent punt). Si que volem en canvi apuntar que de cara a integrar als residents i especialment als que aspiren a una futura nacionalització, seria desitjable impulsar el coneixement i l'us del català des del moment en que els infants entren al sistema educatiu.
Un dels aspectes que es pot recriminar al mercat laboral i a la mateixa administració és la manca de formació i especialització de la mà d'obra de que disposem. Bé, evidentment això és així en gran mesura a causa de les reduïdes dimensions del país. Donat que no estem parlant d'un gran mercat laboral, la mobilitat per aquesta raó a Andorra representa senzillament l'emigració. Vist així és fàcil entendre que no sempre coincideixen les necessitats del país amb la formació que han adquirit els seus ciutadans.
Per exemple, ara per ara seria absurd que un estudiant es decantés per a una carrera dedicada a l'industria metal·lúrgica o naval, de fet gairebé qualsevol industria perquè a Andorra aquest sector pràcticament resta inexistent. El qui és cert és que per a certes tasques hi ha problemes per a trobar a persones qualificades. Podem referir-nos per exemple a les que requereixen una certa formació tècnica, com per exemple les relatives a electrònica i telecomunicacions, algunes enginyeries... També és cert que per altres oficis, especialment els relatius al turisme, i que no precisen una formació especialitzada, també hi ha dificultats. Però aquest és un problema d'oferta i demanda i no de formació.
Creiem que és important anar plantejant-se la necessitat de reforçar la formació de persones que volen cursar estudis superiors, i molt especialment els de caràcter tècnic. També s'hauria d'organitzar la formació continua, per a millorar les habilitats de les persones que ja estan inserides al mercat laboral.
Per al primer grup, becar als estudiants en aquelles carreres que s'entengui que són importants al Principat. Donat que estem parlant des del punt de vista estadístic de grups petits s'entén que aquesta previsió es fa una mica difícil. De tota manera això no ha de ser obstacle per a plantejar-se que si ha deficiències en algun determinat sector s'ha de recolzar a les persones que poden ajudar a corregir-les. En aquest sentit volem posar de relleu que promocionar a la gent del país és doblement interessant.
Per al segon grup, entenem que la formació dins del mercat laboral resulta més problemàtica, en tant que es tracta de persones que tenen gran part de la seva jornada ocupada amb la seva feina. De tota manera i un cop detectades les deficiències en el funcionament d'una empresa o entitat, caldria facilitar d'alguna manera la posada en marxa l'anomenat "reciclatge". L'avantatge és clar: no caldrà cercar una altra persona per a cobrir aquestes deficiències.
dijous, 11 de gener del 2007
III Propostes culturals
En aquest capítol revisarem diversos aspectes de la realitat cultural al Principat. Bàsicament els punts de reflexió passen per elements clau com la llengua, l'ensenyament, les relacions interculturals així com un seguit de propostes per a millorar la situació actual.
IIB Pensions i finançament
Aquest és un altre tema delicat. Les pensions prestades a Andorra molts cops queden per sota del que el receptor necessita per a tenir una vellesa digna. Són molts casos els dels jubilats que marxen tot cercant una millor relació entre el que ingressen i les despeses habituals. Aquest fenomen no és exclusiu del Principat, altres nacions econòmicament solvents com Gran Bretanya també acusen la sortida dels majors a l'estranger pels mateixos motius.
Resulta evident que un increment de les prestacions seria el més desitjable. Tanmateix, aquest increment va a càrrec dels contribuents.
Per tant, si es desitja millorar aquestes això s'ha de reflectir d'alguna manera en el ingressos de l'estat i l'ús que en fa d'ells. Evidentment sempre hi ha la possibilitat de retallar una part de les despeses de l'administració. La racionalització dels recursos ha de ser sempre una característica de l'estat, independentment de qui hi estigui al front. Podem posar com a exemple la espectacular millora de l'economia de Prussia al S.XVIII. En gran mesura gràcies a l'enèrgica acció de l'administració, afavorint la creació de la riquesa tot reduint, racionalitzant les despeses i controlant amb zel tots els ingressos.
Pensem que ens cal un xic de contenció en despeses que no son prioritàries. Aquí es pot assenyalar que l'austeritat de l'administració no està necessàriament renyida amb l'eficàcia i la modernitat. Més endavant es presentaran mesures concretes que alliberin part dels pressupostos amb la finalitat de reforçar les pensions.
Per una altra banda tenim entre mans un altra qüestió. Hem parlat de les pensions però també cal recordar que una part de les persones que estan jubilades necessiten una atenció especial i específica. En molts casos son les pròpies famílies les que atenen aquestes necessitats, però en altres cal oferir als grans la possibilitat de ser assistits a casa seva o en residències habilitades a l'efecte.
Ja hem mencionat que un dels problemes del Principat és la manca d'habitatges a preus assequibles. Aquest fet unit a l'augment de despeses a les que ha de fer front un jubilat provoca la necessitat d'intervenció en alguns casos. Creiem que a més d'impulsar l'assistència a domicili dels més grans, especialment si viuen sols, també caldria estudiar la possibilitat de crear al Principat o mitjançant acords amb França i Espanya de noves residències de cara a l'augment del nombre de jubilats resultat del creixement demogràfic d'Andorra.
Resulta evident que un increment de les prestacions seria el més desitjable. Tanmateix, aquest increment va a càrrec dels contribuents.
Per tant, si es desitja millorar aquestes això s'ha de reflectir d'alguna manera en el ingressos de l'estat i l'ús que en fa d'ells. Evidentment sempre hi ha la possibilitat de retallar una part de les despeses de l'administració. La racionalització dels recursos ha de ser sempre una característica de l'estat, independentment de qui hi estigui al front. Podem posar com a exemple la espectacular millora de l'economia de Prussia al S.XVIII. En gran mesura gràcies a l'enèrgica acció de l'administració, afavorint la creació de la riquesa tot reduint, racionalitzant les despeses i controlant amb zel tots els ingressos.
Pensem que ens cal un xic de contenció en despeses que no son prioritàries. Aquí es pot assenyalar que l'austeritat de l'administració no està necessàriament renyida amb l'eficàcia i la modernitat. Més endavant es presentaran mesures concretes que alliberin part dels pressupostos amb la finalitat de reforçar les pensions.
Per una altra banda tenim entre mans un altra qüestió. Hem parlat de les pensions però també cal recordar que una part de les persones que estan jubilades necessiten una atenció especial i específica. En molts casos son les pròpies famílies les que atenen aquestes necessitats, però en altres cal oferir als grans la possibilitat de ser assistits a casa seva o en residències habilitades a l'efecte.
Ja hem mencionat que un dels problemes del Principat és la manca d'habitatges a preus assequibles. Aquest fet unit a l'augment de despeses a les que ha de fer front un jubilat provoca la necessitat d'intervenció en alguns casos. Creiem que a més d'impulsar l'assistència a domicili dels més grans, especialment si viuen sols, també caldria estudiar la possibilitat de crear al Principat o mitjançant acords amb França i Espanya de noves residències de cara a l'augment del nombre de jubilats resultat del creixement demogràfic d'Andorra.
IIa Habitage
Entenem que una de les mancances de l'estat especialment preocupant és la de garantir un habitatge als nacionals i als residents permanents. Tornant al punt I, podem indicar que aquest tema segurament preocupa menys a un immigrant temporer que no pas a un nacional que hi viu al país permanentment, però no deixa de ser un problema pràctic per al benestar dels ciutadans.
És un tema de difícil solució. Per una banda i acceptant les lleis de mercat, l'habitatge està sotmés a les fluctuacions de l'oferta i la demanda. Això vol dir que el mecanisme regulador de la disponibilitat i preu de l'habitatge no està en mans de l'estat si no en les del particular.
Creiem que donades les circumstàncies físiques del Principat, no es pot esperar, ni és en absolut desitjable, una expansió indefinida del sector immobiliari. Creiem a més que aquest a anat paral·lel al que s'ha produït a Espanya, tot i que no ha estat un cas aïllat. La prosecució sense control de la construcció, tot i aportar evidentment un plus a l'economia andorrana també ha comportat un seriós problema d'accessibilitat per a persones amb una renda mitjana o baixa.
Des del punt de vista ecològic i turístic, creiem que construir en zones d'interès natural o paisatgístic està espatllant un dels tresors del Principat. Per totes aquestes raons pensem que és hora de frenar el creixement urbanístic i plantejar-ne els límits. Creiem que el creixement del país no passa per l'afavoriment d'aquesta política de "laisser faire". I tot i que és comprensible la percepció que es té dels beneficis immediats assolits, la contrapartida resulta en una càrrega onerosa per als ciutadans i totalment insuportable per a l'ecosistema, amb el perill que des del punt de vista del turisme de qualitat això representa.
És de remarcar que precisament el sector immobiliari ha estat un dels pols d'atracció de la inversió estrangera, que a més ha anat acompanyada d'una presència cada cop major d'empreses que representaven a Andorra entitats de l'estranger i que en tot cas es defineix com "intrusisme". Aquesta entrada de capitals ha estat beneficiosa al conjunt de l'estat, però perjudicial en innombrables casos particulars. Les dades d'aquest any indiquen un encariment superior al 30%. Aquest increment sense dubtes és insostenible a curt termini. I pot oferir visos de crisi social en poc temps si no es prenen mesures encaminades a frenar-ne l'escalada o a oferir una contrapartida als ciutadans.
L'aspecte positiu, evidentment, ha estat la creació d'una borsa d'immobles que en un moment donat poden passar a ser residència i propietat d'un resident. Malgrat els preus prohibitius exhibits actualment, creiem que amb les mesures correctes es deuria d'anar suavitzant el problema de forma progressiva.
En aquest punt, volem assenyalar una de les solucions que proposem:
1.- Una agència de l'habitatge
Aquesta agència hauria de disposar de tres eines bàsiques per a treballar en el sentit que hem indicat.
Per una banda tractar d'oferir en sòl públic habitatges en lloguer a preus controlats. Desconeixem ara per ara quin és l'espai del que disposen les diferents administracions i molt especialment els comuns vàlid per a bastir habitatges. Però creiem que s'hauria de fer un esforç per tal que cadascú fes alguna aportació.
Per una altra, reservar part del conjunt construït per a llogar-lo. En aquest cas estem parlant dels nombrosos habitatges que habitualment no estan ocupats i que no són primera residència. La intenció és que el propietari no es vegi perjudicat en la seva propietat de la qual disposaria lliurement en acabar el contracte, podent en qualsevol moment vendre l'immoble. Seria interessant proposar-se de derivar part d'aquest parc al lloguer. Primerament perquè així es proporciona una llar a qui ho necessita. I en segon terme perquè amb aquesta intervenció de caire social s'alleujaria en certa mida la demanada.
A més i de manera semblant a Espanya, l'agència hauria de facilitar els processos de contractació i aportar garanties als propietaris per a estimular la seva participació voluntària.
2.- Fiscalitat per a frenar l'especulació.
Es pot actuar des de l'administració per a crear una fiscalitat específica, que gravi els habitatges no destinats a residència. Donat que la construcció és més un negoci que un servei, creiem que s'hauria de carregar especialment sobre els habitatges que no tenen un usuari final. És a dir, un resident permanent.
Possiblement es pot argumentar que frenar el creixement urbanístic és posar en perill el mateix progrés del Principat. Certament entenem que els efectes d'aquest sector es deixen sentir sobre la resta, però creiem que s'ha de posar un límit per a garantir un habitatge digne als ciutadans. Creiem que aquest sostre ja s'ha assolit i que per tant cal posar en marxa peremptòriament les mesures per a corregir-ne la situació.
3.- Ajudes als compradors.
També seria interessant estudiar la creació de préstecs en condicions especials per als nacionals o residents permanents. En concret ens referim a una fórmula mitjançant la qual els nous propietaris disposen d'un programa de devolució progressiu, és a dir, amb un increment controlat de les quotes. La intenció és clara i els potencials beneficiaris també: joves que comencen a treballar i que no disposen de grans ingressos. En aquest cas no hi ha dubte que els bancs són els que haurien de donar la primera passa.
En resum, cap d'aquestes mesures per si mateixa representarà la sol·lució al problema, però certament han d'actuar com a moderadors de l'actual situació.
És un tema de difícil solució. Per una banda i acceptant les lleis de mercat, l'habitatge està sotmés a les fluctuacions de l'oferta i la demanda. Això vol dir que el mecanisme regulador de la disponibilitat i preu de l'habitatge no està en mans de l'estat si no en les del particular.
Creiem que donades les circumstàncies físiques del Principat, no es pot esperar, ni és en absolut desitjable, una expansió indefinida del sector immobiliari. Creiem a més que aquest a anat paral·lel al que s'ha produït a Espanya, tot i que no ha estat un cas aïllat. La prosecució sense control de la construcció, tot i aportar evidentment un plus a l'economia andorrana també ha comportat un seriós problema d'accessibilitat per a persones amb una renda mitjana o baixa.
Des del punt de vista ecològic i turístic, creiem que construir en zones d'interès natural o paisatgístic està espatllant un dels tresors del Principat. Per totes aquestes raons pensem que és hora de frenar el creixement urbanístic i plantejar-ne els límits. Creiem que el creixement del país no passa per l'afavoriment d'aquesta política de "laisser faire". I tot i que és comprensible la percepció que es té dels beneficis immediats assolits, la contrapartida resulta en una càrrega onerosa per als ciutadans i totalment insuportable per a l'ecosistema, amb el perill que des del punt de vista del turisme de qualitat això representa.
És de remarcar que precisament el sector immobiliari ha estat un dels pols d'atracció de la inversió estrangera, que a més ha anat acompanyada d'una presència cada cop major d'empreses que representaven a Andorra entitats de l'estranger i que en tot cas es defineix com "intrusisme". Aquesta entrada de capitals ha estat beneficiosa al conjunt de l'estat, però perjudicial en innombrables casos particulars. Les dades d'aquest any indiquen un encariment superior al 30%. Aquest increment sense dubtes és insostenible a curt termini. I pot oferir visos de crisi social en poc temps si no es prenen mesures encaminades a frenar-ne l'escalada o a oferir una contrapartida als ciutadans.
L'aspecte positiu, evidentment, ha estat la creació d'una borsa d'immobles que en un moment donat poden passar a ser residència i propietat d'un resident. Malgrat els preus prohibitius exhibits actualment, creiem que amb les mesures correctes es deuria d'anar suavitzant el problema de forma progressiva.
En aquest punt, volem assenyalar una de les solucions que proposem:
1.- Una agència de l'habitatge
Aquesta agència hauria de disposar de tres eines bàsiques per a treballar en el sentit que hem indicat.
Per una banda tractar d'oferir en sòl públic habitatges en lloguer a preus controlats. Desconeixem ara per ara quin és l'espai del que disposen les diferents administracions i molt especialment els comuns vàlid per a bastir habitatges. Però creiem que s'hauria de fer un esforç per tal que cadascú fes alguna aportació.
Per una altra, reservar part del conjunt construït per a llogar-lo. En aquest cas estem parlant dels nombrosos habitatges que habitualment no estan ocupats i que no són primera residència. La intenció és que el propietari no es vegi perjudicat en la seva propietat de la qual disposaria lliurement en acabar el contracte, podent en qualsevol moment vendre l'immoble. Seria interessant proposar-se de derivar part d'aquest parc al lloguer. Primerament perquè així es proporciona una llar a qui ho necessita. I en segon terme perquè amb aquesta intervenció de caire social s'alleujaria en certa mida la demanada.
A més i de manera semblant a Espanya, l'agència hauria de facilitar els processos de contractació i aportar garanties als propietaris per a estimular la seva participació voluntària.
2.- Fiscalitat per a frenar l'especulació.
Es pot actuar des de l'administració per a crear una fiscalitat específica, que gravi els habitatges no destinats a residència. Donat que la construcció és més un negoci que un servei, creiem que s'hauria de carregar especialment sobre els habitatges que no tenen un usuari final. És a dir, un resident permanent.
Possiblement es pot argumentar que frenar el creixement urbanístic és posar en perill el mateix progrés del Principat. Certament entenem que els efectes d'aquest sector es deixen sentir sobre la resta, però creiem que s'ha de posar un límit per a garantir un habitatge digne als ciutadans. Creiem que aquest sostre ja s'ha assolit i que per tant cal posar en marxa peremptòriament les mesures per a corregir-ne la situació.
3.- Ajudes als compradors.
També seria interessant estudiar la creació de préstecs en condicions especials per als nacionals o residents permanents. En concret ens referim a una fórmula mitjançant la qual els nous propietaris disposen d'un programa de devolució progressiu, és a dir, amb un increment controlat de les quotes. La intenció és clara i els potencials beneficiaris també: joves que comencen a treballar i que no disposen de grans ingressos. En aquest cas no hi ha dubte que els bancs són els que haurien de donar la primera passa.
En resum, cap d'aquestes mesures per si mateixa representarà la sol·lució al problema, però certament han d'actuar com a moderadors de l'actual situació.
II Garanties als ciutadans
Sota aquest títol volem fer referència de manera genèrica a tots els aspectes que afecten al benestar dels nacionals i als residents. I més en concret respecte d'alguns serveis i garanties que l'estat ha d'oferir. Ens estem referint a temes com el de l'habitatge, les pensions, les prestacions d'atur i la cobertura sanitària.
I Sobre el cos electoral
La peculiaritat d'Andorra pel que fa a la composició de la seva població, ens referim en concret a la desproporció entre nacionals i residents, fa que aquest sigui un tema que s'ha de debatre abans que altres qüestions. Més que per la seva urgència, pel fet que es tracta de la base sobre la qual es recolza la legitimitat i força moral del conjunt d'institucions polítiques de qualsevol nació democràtica.
Per una banda tenim dos realitats vigents. Una és la sobirania de l'estat, aquesta en general no es discuteix en tant que és la regla general per a la majoria d'estats del planeta. L'altra és la representativitat del poder públic, tant en les branques legislativa, executiva i judicial. Donat que Andorra té una desproporció anòmala entre el nombre de nacionals i residents és desitjable fer el possible per a que totes les parts se sentin satisfetes de cara a la seva representació política.
En aquesta qüestió des del PNP ens plantejem la possibilitat de una certa flexibilització respecte de la participació dels residents en els afers polítics i especialment respecte de l'executiu. Pensem que d'alguna manera s'ha de proporcionar representativitat al que pensen els residents a Andorra.
Aquest punt resulta força delicat. Qualsevol pot veure clar que si es vol respectar el principi de sobirania de l'estat, una excessiva representació d'altres nacionals pot acabar sent un perill per a la pròpia identitat i governabilitat. En el nostre cas es tracta d'una senzilla qüestió de números. Si posem aquesta qüestió en un altre àmbit, per exemple qualsevol de les nacions europees receptores d'immigrants, podem veure clar que aquesta no és percebuda com un perill, sempre i quan no afecti a la convivència o sigui molt nombrosa. També hem d'afegir que en el cas particular d'Andorra, les dramàtiques circumstàncies de molts immigrants arreu del planeta no son a l'ordre del dia, fet que ens alegra i facilita la tasca.
Però el que sí es pot apuntar és que per una banda tenim un cos de nacionals, altre de residents permanents i un altre de residents estacionaris. És fàcil entendre que un estranger que ha vingut a treballar la temporada d'hivern poc o cap interès tindrà en els afers del país més enllà de la curiositat de saber qui som. Altra cosa és el resident permanent, alguns hi viuen aquí més anys que altres que si tenen la nacionalitat. No volem fer una polèmica al respecte, tant sols presentar la possibilitat que aquest resident pugui tenir de manera clara i concisa un marge de veu.
L'altra opció seria incrementar el nombre de nacionals. Aquesta idea seria bona si no fos pel fet que donades les dimensions del país és comprensible que sigui poc benvinguda per bona part dels nacionals. Lògicament entenem que aquí hi ha una clara percepció de posseir i retenir un privilegi tant pels nacionals com per als que no ho son. En certa manera resulta trist com de vegades la nacionalitat és així percebuda i no com un vincle entre els detentors.
No obstant sempre s'ha de deixar oberta la porta a una reducció del temps de residencia continua necessari per a l'obtenció de la nacionalitat. Per al PNP, a més d'aquest paràmetre és vital l'aspecte de la integració. Els nous nacionals han de estar plenament inserits en la societat a la qual pertanyen, especialment pel que fa a l'ús de la llengua i al coneixement de les institucions que els representen. En aquest sentit, creiem que l'executiu s'hauria d'aplicar de manera urgent a la tasca de millorar la presència cultural andorrana i a potenciar l'ús de la llengua de manera més contundent. Creiem que en té el dret i l'obligació.
En conclusió, la proposta participativa dels residents creiem que és l'opció lògica. A partir d'aquí s'obre el debat de quin és el marge de representativitat que es deu atorgar a aquesta part de la ciutadania. En altres paraules, i fixant-nos en els models d'estats veïns, pot ser la representació als comuns és la possibilitat més plausible. En primer lloc per que no afecta als poders d'àmbit nacional. Aquest fet és especialment cert en el cas del legislatiu. Amb un 70% de residents és fàcil aventurar que un legislatiu escollit per ells seria democràtic, però en cap cas representatiu d'Andorra. I en segon lloc, perquè segurament els comuns fortament influenciats per residents serien una indirecta influència al legislatiu.
Per una banda tenim dos realitats vigents. Una és la sobirania de l'estat, aquesta en general no es discuteix en tant que és la regla general per a la majoria d'estats del planeta. L'altra és la representativitat del poder públic, tant en les branques legislativa, executiva i judicial. Donat que Andorra té una desproporció anòmala entre el nombre de nacionals i residents és desitjable fer el possible per a que totes les parts se sentin satisfetes de cara a la seva representació política.
En aquesta qüestió des del PNP ens plantejem la possibilitat de una certa flexibilització respecte de la participació dels residents en els afers polítics i especialment respecte de l'executiu. Pensem que d'alguna manera s'ha de proporcionar representativitat al que pensen els residents a Andorra.
Aquest punt resulta força delicat. Qualsevol pot veure clar que si es vol respectar el principi de sobirania de l'estat, una excessiva representació d'altres nacionals pot acabar sent un perill per a la pròpia identitat i governabilitat. En el nostre cas es tracta d'una senzilla qüestió de números. Si posem aquesta qüestió en un altre àmbit, per exemple qualsevol de les nacions europees receptores d'immigrants, podem veure clar que aquesta no és percebuda com un perill, sempre i quan no afecti a la convivència o sigui molt nombrosa. També hem d'afegir que en el cas particular d'Andorra, les dramàtiques circumstàncies de molts immigrants arreu del planeta no son a l'ordre del dia, fet que ens alegra i facilita la tasca.
Però el que sí es pot apuntar és que per una banda tenim un cos de nacionals, altre de residents permanents i un altre de residents estacionaris. És fàcil entendre que un estranger que ha vingut a treballar la temporada d'hivern poc o cap interès tindrà en els afers del país més enllà de la curiositat de saber qui som. Altra cosa és el resident permanent, alguns hi viuen aquí més anys que altres que si tenen la nacionalitat. No volem fer una polèmica al respecte, tant sols presentar la possibilitat que aquest resident pugui tenir de manera clara i concisa un marge de veu.
L'altra opció seria incrementar el nombre de nacionals. Aquesta idea seria bona si no fos pel fet que donades les dimensions del país és comprensible que sigui poc benvinguda per bona part dels nacionals. Lògicament entenem que aquí hi ha una clara percepció de posseir i retenir un privilegi tant pels nacionals com per als que no ho son. En certa manera resulta trist com de vegades la nacionalitat és així percebuda i no com un vincle entre els detentors.
No obstant sempre s'ha de deixar oberta la porta a una reducció del temps de residencia continua necessari per a l'obtenció de la nacionalitat. Per al PNP, a més d'aquest paràmetre és vital l'aspecte de la integració. Els nous nacionals han de estar plenament inserits en la societat a la qual pertanyen, especialment pel que fa a l'ús de la llengua i al coneixement de les institucions que els representen. En aquest sentit, creiem que l'executiu s'hauria d'aplicar de manera urgent a la tasca de millorar la presència cultural andorrana i a potenciar l'ús de la llengua de manera més contundent. Creiem que en té el dret i l'obligació.
En conclusió, la proposta participativa dels residents creiem que és l'opció lògica. A partir d'aquí s'obre el debat de quin és el marge de representativitat que es deu atorgar a aquesta part de la ciutadania. En altres paraules, i fixant-nos en els models d'estats veïns, pot ser la representació als comuns és la possibilitat més plausible. En primer lloc per que no afecta als poders d'àmbit nacional. Aquest fet és especialment cert en el cas del legislatiu. Amb un 70% de residents és fàcil aventurar que un legislatiu escollit per ells seria democràtic, però en cap cas representatiu d'Andorra. I en segon lloc, perquè segurament els comuns fortament influenciats per residents serien una indirecta influència al legislatiu.
Vocació del PNP
Consideracions prèvies
La vocació del PNP no és altra que la presentació d'un conjunt d'idees o línies mestres sobre les que s'hauria d'articular una proposta política ferma des de les arrels. És a dir, amb un guia clara per a que el desenvolupament de les tasques de govern del país tingui un suport ideari ferm. El recolzament d'una base ideològica ferma és important ja que a més de marcar la direcció general per als afers de la nació, també representa un referent a l'hora de prendre decisions, molts cops confrontades a una realitat on rarament hi ha res de blanc o negre, si no que més aviat les opcions a les que es veu abocat un representant del poble tenen molts matisos, pros i contres.
La riquesa que emana de la lliure discussió dels assumptes públics és una joia heretada de les polis gregues. Donat que Andorra és un microestat es donen excel·lents condicions per a la participació ciutadana en els afers del país. En aquest sentit la bidireccionalitat de la comunicació entre els poders públics i la ciutadania té aquí en el cas del Principat uns avantatges que el PNP creu que es deuen de millorar.
Una altre aspecte de la discussió política és sens dubte la crítica a les decisions i accions d'altres entitats polítiques o del mateix estament governatiu. En aquest sentit el PNP s'adhereix al principi del joc net. Seguint el principi de la recerca d'una base idearia ferma, es fàcil arribar a la conclusió que per a defendre les opinions no cal res més que una argumentació seriosa i coherent. L'honestedat en l'exercici polític inclou el "fair play", i res més li cal a aquell que ha de defendre una postura que l'ús de la raó.
Finalment recordar a tots els lectors que molts cops l'exercici del poder polític inclou sempre un marge de descontent per part dels que no creuen ser afavorits per les lleis o les decisions preses. El principi de la democràcia segons el qual s'ha de seguir el precepte de la majoria ha de ser respectat, però aquesta mai no seria justa del tot sense l'amplitud de mires per a tractar de copsar el conjunt i no sols una part dels interessos de la ciutadania.
PARTIT
EL PNP, ara per ara no existeix com a entitat jurídica, ni existirà a menys que els mateixos lectors en recolzin el seu ideari. Per tant potser resulta un tant pretensiós afegir-li el mot partit, però donat que és la manera ordinària de presentar projectes de caire polític al si de les societats democràtiques el deixarem tal com està.
NACIONAL
Evidentment l'àmbit referencial té com a marc els afers del Principat. Sent ja per si mateixa una gran tasca, la vocació del PNP és aportar idees i solucions a la política nacional, seguint el principi de servei a la ciutadania.
PROGRESSISTA
El PNP té la pretensió de presentar-se com una aposta progressista. Amb aquesta definició quelcom difosa s'aixopluga tot un seguit de perspectives. A destacar seria la vocació de modernitat. Creiem que donat que la ciutadania és un conjunt dinàmic, cal donar un ample marge al canvi, a la reflexió i al replantejament de qualsevol qüestió que afecti a la política del país. Aquest principi ha de conferir la llibertat per a trobar respostes a les qüestions que l'exercici polític planteja.
La tendència de classificar els partits segons la seva filiació esquerrana o dretana creiem que ajuda a simplificar l'escenari al que concorren les diverses formacions i entitats polítiques. Però certament també limita la profunditat amb la qual cal analitzar un projecte con aquest. Per tant el PNP no es declara en cap estatge, en tot cas han de ser els ciutadans els que entenguin i ubiquin al seu magí on és i vers on van dirigits els principis del partit.
La vocació del PNP no és altra que la presentació d'un conjunt d'idees o línies mestres sobre les que s'hauria d'articular una proposta política ferma des de les arrels. És a dir, amb un guia clara per a que el desenvolupament de les tasques de govern del país tingui un suport ideari ferm. El recolzament d'una base ideològica ferma és important ja que a més de marcar la direcció general per als afers de la nació, també representa un referent a l'hora de prendre decisions, molts cops confrontades a una realitat on rarament hi ha res de blanc o negre, si no que més aviat les opcions a les que es veu abocat un representant del poble tenen molts matisos, pros i contres.
La riquesa que emana de la lliure discussió dels assumptes públics és una joia heretada de les polis gregues. Donat que Andorra és un microestat es donen excel·lents condicions per a la participació ciutadana en els afers del país. En aquest sentit la bidireccionalitat de la comunicació entre els poders públics i la ciutadania té aquí en el cas del Principat uns avantatges que el PNP creu que es deuen de millorar.
Una altre aspecte de la discussió política és sens dubte la crítica a les decisions i accions d'altres entitats polítiques o del mateix estament governatiu. En aquest sentit el PNP s'adhereix al principi del joc net. Seguint el principi de la recerca d'una base idearia ferma, es fàcil arribar a la conclusió que per a defendre les opinions no cal res més que una argumentació seriosa i coherent. L'honestedat en l'exercici polític inclou el "fair play", i res més li cal a aquell que ha de defendre una postura que l'ús de la raó.
Finalment recordar a tots els lectors que molts cops l'exercici del poder polític inclou sempre un marge de descontent per part dels que no creuen ser afavorits per les lleis o les decisions preses. El principi de la democràcia segons el qual s'ha de seguir el precepte de la majoria ha de ser respectat, però aquesta mai no seria justa del tot sense l'amplitud de mires per a tractar de copsar el conjunt i no sols una part dels interessos de la ciutadania.
PARTIT
EL PNP, ara per ara no existeix com a entitat jurídica, ni existirà a menys que els mateixos lectors en recolzin el seu ideari. Per tant potser resulta un tant pretensiós afegir-li el mot partit, però donat que és la manera ordinària de presentar projectes de caire polític al si de les societats democràtiques el deixarem tal com està.
NACIONAL
Evidentment l'àmbit referencial té com a marc els afers del Principat. Sent ja per si mateixa una gran tasca, la vocació del PNP és aportar idees i solucions a la política nacional, seguint el principi de servei a la ciutadania.
PROGRESSISTA
El PNP té la pretensió de presentar-se com una aposta progressista. Amb aquesta definició quelcom difosa s'aixopluga tot un seguit de perspectives. A destacar seria la vocació de modernitat. Creiem que donat que la ciutadania és un conjunt dinàmic, cal donar un ample marge al canvi, a la reflexió i al replantejament de qualsevol qüestió que afecti a la política del país. Aquest principi ha de conferir la llibertat per a trobar respostes a les qüestions que l'exercici polític planteja.
La tendència de classificar els partits segons la seva filiació esquerrana o dretana creiem que ajuda a simplificar l'escenari al que concorren les diverses formacions i entitats polítiques. Però certament també limita la profunditat amb la qual cal analitzar un projecte con aquest. Per tant el PNP no es declara en cap estatge, en tot cas han de ser els ciutadans els que entenguin i ubiquin al seu magí on és i vers on van dirigits els principis del partit.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
