Entenem que una de les mancances de l'estat especialment preocupant és la de garantir un habitatge als nacionals i als residents permanents. Tornant al punt I, podem indicar que aquest tema segurament preocupa menys a un immigrant temporer que no pas a un nacional que hi viu al país permanentment, però no deixa de ser un problema pràctic per al benestar dels ciutadans.
És un tema de difícil solució. Per una banda i acceptant les lleis de mercat, l'habitatge està sotmés a les fluctuacions de l'oferta i la demanda. Això vol dir que el mecanisme regulador de la disponibilitat i preu de l'habitatge no està en mans de l'estat si no en les del particular.
Creiem que donades les circumstàncies físiques del Principat, no es pot esperar, ni és en absolut desitjable, una expansió indefinida del sector immobiliari. Creiem a més que aquest a anat paral·lel al que s'ha produït a Espanya, tot i que no ha estat un cas aïllat. La prosecució sense control de la construcció, tot i aportar evidentment un plus a l'economia andorrana també ha comportat un seriós problema d'accessibilitat per a persones amb una renda mitjana o baixa.
Des del punt de vista ecològic i turístic, creiem que construir en zones d'interès natural o paisatgístic està espatllant un dels tresors del Principat. Per totes aquestes raons pensem que és hora de frenar el creixement urbanístic i plantejar-ne els límits. Creiem que el creixement del país no passa per l'afavoriment d'aquesta política de "laisser faire". I tot i que és comprensible la percepció que es té dels beneficis immediats assolits, la contrapartida resulta en una càrrega onerosa per als ciutadans i totalment insuportable per a l'ecosistema, amb el perill que des del punt de vista del turisme de qualitat això representa.
És de remarcar que precisament el sector immobiliari ha estat un dels pols d'atracció de la inversió estrangera, que a més ha anat acompanyada d'una presència cada cop major d'empreses que representaven a Andorra entitats de l'estranger i que en tot cas es defineix com "intrusisme". Aquesta entrada de capitals ha estat beneficiosa al conjunt de l'estat, però perjudicial en innombrables casos particulars. Les dades d'aquest any indiquen un encariment superior al 30%. Aquest increment sense dubtes és insostenible a curt termini. I pot oferir visos de crisi social en poc temps si no es prenen mesures encaminades a frenar-ne l'escalada o a oferir una contrapartida als ciutadans.
L'aspecte positiu, evidentment, ha estat la creació d'una borsa d'immobles que en un moment donat poden passar a ser residència i propietat d'un resident. Malgrat els preus prohibitius exhibits actualment, creiem que amb les mesures correctes es deuria d'anar suavitzant el problema de forma progressiva.
En aquest punt, volem assenyalar una de les solucions que proposem:
1.- Una agència de l'habitatge
Aquesta agència hauria de disposar de tres eines bàsiques per a treballar en el sentit que hem indicat.
Per una banda tractar d'oferir en sòl públic habitatges en lloguer a preus controlats. Desconeixem ara per ara quin és l'espai del que disposen les diferents administracions i molt especialment els comuns vàlid per a bastir habitatges. Però creiem que s'hauria de fer un esforç per tal que cadascú fes alguna aportació.
Per una altra, reservar part del conjunt construït per a llogar-lo. En aquest cas estem parlant dels nombrosos habitatges que habitualment no estan ocupats i que no són primera residència. La intenció és que el propietari no es vegi perjudicat en la seva propietat de la qual disposaria lliurement en acabar el contracte, podent en qualsevol moment vendre l'immoble. Seria interessant proposar-se de derivar part d'aquest parc al lloguer. Primerament perquè així es proporciona una llar a qui ho necessita. I en segon terme perquè amb aquesta intervenció de caire social s'alleujaria en certa mida la demanada.
A més i de manera semblant a Espanya, l'agència hauria de facilitar els processos de contractació i aportar garanties als propietaris per a estimular la seva participació voluntària.
2.- Fiscalitat per a frenar l'especulació.
Es pot actuar des de l'administració per a crear una fiscalitat específica, que gravi els habitatges no destinats a residència. Donat que la construcció és més un negoci que un servei, creiem que s'hauria de carregar especialment sobre els habitatges que no tenen un usuari final. És a dir, un resident permanent.
Possiblement es pot argumentar que frenar el creixement urbanístic és posar en perill el mateix progrés del Principat. Certament entenem que els efectes d'aquest sector es deixen sentir sobre la resta, però creiem que s'ha de posar un límit per a garantir un habitatge digne als ciutadans. Creiem que aquest sostre ja s'ha assolit i que per tant cal posar en marxa peremptòriament les mesures per a corregir-ne la situació.
3.- Ajudes als compradors.
També seria interessant estudiar la creació de préstecs en condicions especials per als nacionals o residents permanents. En concret ens referim a una fórmula mitjançant la qual els nous propietaris disposen d'un programa de devolució progressiu, és a dir, amb un increment controlat de les quotes. La intenció és clara i els potencials beneficiaris també: joves que comencen a treballar i que no disposen de grans ingressos. En aquest cas no hi ha dubte que els bancs són els que haurien de donar la primera passa.
En resum, cap d'aquestes mesures per si mateixa representarà la sol·lució al problema, però certament han d'actuar com a moderadors de l'actual situació.
És un tema de difícil solució. Per una banda i acceptant les lleis de mercat, l'habitatge està sotmés a les fluctuacions de l'oferta i la demanda. Això vol dir que el mecanisme regulador de la disponibilitat i preu de l'habitatge no està en mans de l'estat si no en les del particular.
Creiem que donades les circumstàncies físiques del Principat, no es pot esperar, ni és en absolut desitjable, una expansió indefinida del sector immobiliari. Creiem a més que aquest a anat paral·lel al que s'ha produït a Espanya, tot i que no ha estat un cas aïllat. La prosecució sense control de la construcció, tot i aportar evidentment un plus a l'economia andorrana també ha comportat un seriós problema d'accessibilitat per a persones amb una renda mitjana o baixa.
Des del punt de vista ecològic i turístic, creiem que construir en zones d'interès natural o paisatgístic està espatllant un dels tresors del Principat. Per totes aquestes raons pensem que és hora de frenar el creixement urbanístic i plantejar-ne els límits. Creiem que el creixement del país no passa per l'afavoriment d'aquesta política de "laisser faire". I tot i que és comprensible la percepció que es té dels beneficis immediats assolits, la contrapartida resulta en una càrrega onerosa per als ciutadans i totalment insuportable per a l'ecosistema, amb el perill que des del punt de vista del turisme de qualitat això representa.
És de remarcar que precisament el sector immobiliari ha estat un dels pols d'atracció de la inversió estrangera, que a més ha anat acompanyada d'una presència cada cop major d'empreses que representaven a Andorra entitats de l'estranger i que en tot cas es defineix com "intrusisme". Aquesta entrada de capitals ha estat beneficiosa al conjunt de l'estat, però perjudicial en innombrables casos particulars. Les dades d'aquest any indiquen un encariment superior al 30%. Aquest increment sense dubtes és insostenible a curt termini. I pot oferir visos de crisi social en poc temps si no es prenen mesures encaminades a frenar-ne l'escalada o a oferir una contrapartida als ciutadans.
L'aspecte positiu, evidentment, ha estat la creació d'una borsa d'immobles que en un moment donat poden passar a ser residència i propietat d'un resident. Malgrat els preus prohibitius exhibits actualment, creiem que amb les mesures correctes es deuria d'anar suavitzant el problema de forma progressiva.
En aquest punt, volem assenyalar una de les solucions que proposem:
1.- Una agència de l'habitatge
Aquesta agència hauria de disposar de tres eines bàsiques per a treballar en el sentit que hem indicat.
Per una banda tractar d'oferir en sòl públic habitatges en lloguer a preus controlats. Desconeixem ara per ara quin és l'espai del que disposen les diferents administracions i molt especialment els comuns vàlid per a bastir habitatges. Però creiem que s'hauria de fer un esforç per tal que cadascú fes alguna aportació.
Per una altra, reservar part del conjunt construït per a llogar-lo. En aquest cas estem parlant dels nombrosos habitatges que habitualment no estan ocupats i que no són primera residència. La intenció és que el propietari no es vegi perjudicat en la seva propietat de la qual disposaria lliurement en acabar el contracte, podent en qualsevol moment vendre l'immoble. Seria interessant proposar-se de derivar part d'aquest parc al lloguer. Primerament perquè així es proporciona una llar a qui ho necessita. I en segon terme perquè amb aquesta intervenció de caire social s'alleujaria en certa mida la demanada.
A més i de manera semblant a Espanya, l'agència hauria de facilitar els processos de contractació i aportar garanties als propietaris per a estimular la seva participació voluntària.
2.- Fiscalitat per a frenar l'especulació.
Es pot actuar des de l'administració per a crear una fiscalitat específica, que gravi els habitatges no destinats a residència. Donat que la construcció és més un negoci que un servei, creiem que s'hauria de carregar especialment sobre els habitatges que no tenen un usuari final. És a dir, un resident permanent.
Possiblement es pot argumentar que frenar el creixement urbanístic és posar en perill el mateix progrés del Principat. Certament entenem que els efectes d'aquest sector es deixen sentir sobre la resta, però creiem que s'ha de posar un límit per a garantir un habitatge digne als ciutadans. Creiem que aquest sostre ja s'ha assolit i que per tant cal posar en marxa peremptòriament les mesures per a corregir-ne la situació.
3.- Ajudes als compradors.
També seria interessant estudiar la creació de préstecs en condicions especials per als nacionals o residents permanents. En concret ens referim a una fórmula mitjançant la qual els nous propietaris disposen d'un programa de devolució progressiu, és a dir, amb un increment controlat de les quotes. La intenció és clara i els potencials beneficiaris també: joves que comencen a treballar i que no disposen de grans ingressos. En aquest cas no hi ha dubte que els bancs són els que haurien de donar la primera passa.
En resum, cap d'aquestes mesures per si mateixa representarà la sol·lució al problema, però certament han d'actuar com a moderadors de l'actual situació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada